Feminisme radical

El feminisme radical és un corrent feminista que sorgeix als Estats Units a finals dels anys 60 i continua en la dècada dels 70 que sosté que l’arrel de la desigualtat social en totes les societats fins ara existents ha estat el patriarcat, la dominació del home sobre la dona. Aquest corrent se centra en les relacions de poder que s’organitzen a la societat, construint la supremacia masculina, entre altres qüestions a causa del paper reproductiu de l’home i la dona. S’anomena feminisme radical perquè es proposa buscar l’arrel de la dominació.

Les radicals van identificar com a centres de la dominació patriarcal esferes de la vida que fins llavors es consideraven «privades». A elles correspon el mèrit d’haver revolucionat la teoria política en analitzar les relacions de poder que estructuren la família i la sexualitat; el van sintetitzar en un eslògan: el personal és polític. Consideraven que tots els homes i no només una elit, rebien beneficis econòmics, sexuals i psicològics del sistema patriarcal, però en general accentuaven la dimensió psicològica de l’opressió. Així ho reflecteix el manifest fundacional de les New York Radical Feminists (1969), Politics of the Ego, on s’afirma: Pensem que la fi de la dominació masculina és obtenir satisfacció psicològica per el seu ego, i que només secundàriament això es manifesta en les relacions económicas.

Les radicals van prendre distància dels moviments d’esquerres dels anys seixanta, que vinculaven el feminisme al socialisme i la democràcia, per estendre la lluita contra el patriarcat de l’econòmic i públic al social i privat. D’aquest corrent han derivat, entre d’altres, el feminisme cultural.